Els 14 llocs imprescindibles de la Séquia que no et pots perdre

Tot i que el castell apareix documentat des del segle X, l’edifici actual correspon a la construcció gòtica, entre els segles XIV i XV. És un edifici de tipologia de palau fortificat, i a partir d’un pati central amb arcades, trobem al seu voltant les dependències de servei i a la planta superior, les sales nobles, les cambres i la cuina.En el mateix turó, hi ha l’església de Sant Maria, d’origen romànic amb modificacions posteriors.

La Resclosa dels Manresans és el punt on la Séquia capta l’aigua del riu Llobregat en un indret sota el turó el castell de Balsareny, i aprofitant una d’anterior. Amb 128 metres de longitud i de forma semi el·líptica, es va construir amb pilones de fusta ancorades a la llera, que sustenten uns nervis també de fusta que estan recoberts de pedra i roques. La resclosa ha patit els efectes de diverses riuades. La més recent és de l’any on a causa del temporal Glòria del gener de 2020, es van haver de fer obres de consolidació de la resclosa, ja que posava en risc el subministrament d’aigua.

Coneguda també per la Fàbrica de Can Vinyes pel nom d’un dels seus propietaris. En el lloc on es troba la Fàbrica del Molí va existir un molí fariner que va ser transformar en “fàbrica de riu” l’any 1814. Posteriorment, el 1898 es construeix la fàbrica actual i l’any 1922 els edificis d’habitatge que configuren la colònia tèxtil.

Destaca, a més a més de la xemeneia prismàtica, els edificis més antics: les naus en pisos i els habitatges de tres plantes.

El lloc de Vilafruns pren el nom d’una masia situada al costat del Llobregat, entre Balsareny i Sallent. Al voltant seu, l’any 1851 es va construir una colònia tèxtil que aprofitava la força hidràulica d’un canal propi i on l’any 1925 es van construir els habitatges i un baixador de tren.

La colònia minera, en canvi, es va construir l’any 1964 per acollir els seus treballadors, un cop la mina de sal potassa va entrar en ple rendiment. Caminant per la Séquia, podem veure el bloc de pisos dels treballadors i els xalets dels encarregats i directius.

Dels prop de 34 aqüeductes o ponts de la Séquia, el de Conangle, amb una longitud de 103 metres i 13 metres d’alçada respecte de la llera del riu, el podem considerar un dels més monumentals. Va ser construït l’any 1340 i està constituït per 7 arcs, on destaquen els dos arcs centrals i els potents contraforts.

Sallent està situat en el tram mitjà del riu Llobregat, en un pas estratègic entre el Pla de Bages i els contraforts pirinencs del Berguedà. El poblat ibèric del Cogullò, a ponent, i el castell de Sant Pere a Llevant, són dos assentaments on la seva ubicació reforça el control sobre els passos cap a l’interior. La vila medieval que trobem al costat del riu viurà un intens creixement a patir del segle XVIII que s’accentuarà amb el procés d’industrialització tèxtil i posteriorment amb l’explotació minera de les sals.

La Fàbrica de Cal Torres va ser el primer lloc on es va instal·lar un teler mecànic i de les 11 fàbriques existents a finals del segle XIX, encara en podem veure al costat del riu quan passegem per la vila. Entre els monuments, cal destacar la Casa Torres Amat, casa pairal i exemple de la puixança de la burgesia catalana.

La singularitat geològica de la zona, ubicada en un antic mar interior i els esforços tectònics posteriors, manifestacions de l’aixecament pirinenc, van originar un encavalcament invers, on el bloc nord se situa per sobre del bloc sud. Aquest fet va ser afavorit per l’existència d’un d’estrat molt gruixut de sals i, que en ser més plàstiques que les roques del voltant van permetre aquest lliscament. Aquesta falla té uns 10 km de longitud i nosaltres podem visualitzar la part central, un dels llocs on es fa visible, al costat de la tolva de càrrega a l’antiga estació de Sallent.

La Séquia, després passar pel costat de l’antiga estació del ferrocarril de via estreta de Manresa a Berga, recorre el flanc del runam salí de la Botjosa, muntanya formada entre el 1945 i el 1977 amb els residus de la mina de sal de la Botjosa. Els treballs de restauració iniciats l’any 2018 condueixen les salmorres a un col·lector i va preveure el buidatge dels 4 milions de tones de residus en un termini de cinquanta anys.

El llogarret de Claret, situat en un turó que domina la plana, dóna nom a aquest espai, on la Séquia passa de la part arbrada de la Sala als espais agrícoles oberts. Tot i les petites dimensions, el lloc té dues esglésies: Sant Maria i Santa Anna cada una a un costat de la demarcació municipal, de Santpedor i de Sant Fruitós de Bages, respectivament.

Al llarg de la séquia es van construir tres edificis on vivien els sequiaires. La feina d’aquests era la de vigilar el bon estat del canal, fer-ne el manteniment i evitar el furt d’aigua. 

Les obres de restauració de l’antiga bòbila el 1992, van permetre la creació d’una zona d’aiguamoll, creant espais de diferent profunditat i pendents per afavorir el creixement de la vegetació i l’existència de refugis per la fauna.

En aquest espai s’han detectat una gran quantitat d’ocells. Entre espècies nidificants i de migrants, s’han comptabilitzat més de 130 espècies, algunes molt rares a la conca mitjana del Llobregat.

L’església de Sant Pere, situat en el lloc d’Or ja apareixen documentats a la segona meitat del segle X, i per contracció, donen lloc al nom actual: Santpedor. El nucli antic, al que s’accedeix pels portals de les antigues muralles del segle XIV, conserva el traçat dels carrers i edificacions medievals.

El lloc de Sant Iscle i Sant Victòria de Bages està situat en un petit turó que domina les planes agrícoles està documentat des de mitjan segle X i estava situat en el camí reial de Barcelona a Cardona. Actualment, l’església romànica, amb diverses restauracions posteriors, és el centre d’un petit nucli que envolta la Séquia en la seva part final.

Aquest estany artificial, construït l’any 1976 i envoltat per una densa zona arbrada, és el parc municipal més gran de Manresa. Amb una capacitat de 200.000 litres, és la reserva d’aigua de la ciutat i està situat en el punt més elevat del terme municipal i és el lloc on el canal es dividia en dos ramals, un que anava cap a la ciutat i el segon, que va cap a Viladordis.

El Museu de l’Aigua i el tèxtil de Manresa acull dues exposicions permanents, una que explica l’evolució i especialització de la indústria tèxtil manresana així com una segona que descriu la història i ús de l’aigua de la Séquia.

Aquest museu està ubicat dins dels antics dipòsits construïts l’any 1964 per subministrar aigua corrent a les llars de Manresa.